Amenaça d'asteroides

1990/09/01 Arregi Bengoa, Jesus Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Astronomia

A l'agost de l'any passat l'asteroide 1989 va passar al costat de la Terra a quatre milions de km. En la nostra secció del número 29 d'Elhuyar descrivim el desastre que provocaria el cop d'aquest cos en la Terra. A tall d'exemple, esmentàvem també la teoria de la desaparició dels dinosaures. Sembla ser que el llarg hivern provocat per la pols aixecada per l'impacte d'un meteorit va ser la causa de la desaparició dels dinosaures (fa 65 milions d'anys, després de més de 100 milions d'anys en la Terra).

En el mateix article s'incloïen alguns estudis realitzats sobre l'òrbita de l'asteroide 1989. Les conseqüències eren bastant preocupants perquè afirmaven que l'asteroide podria xocar amb la Terra. Encara que no han esmentat aquest cas concret, Clark Chapman i David Morrison, autors del llibre Cosmic Catastrophes, han tractat en un article sobre aquest problema. Consideren que la necessitat de preveure un “accident” d'aquest tipus que pugui acabar amb la civilització des de la Terra no està en la llista de prioritats nacionals i internacionals on el necessita.

Per a fer front a l'amenaça dels asteroides és convenient posar en marxa "Project Spacewatch". Entre altres coses, es poden utilitzar radars en aquesta tasca.

Al juny de 1980, en el Symposium organitzat per l'Advisory Council de la NASA es va debatre, entre altres temes, aquest problema. A l'any següent es van presentar els resultats d'un estudi encarregat a Jet Propusion Laboratory. En els resultats podem destacar que la probabilitat anual que es produeixi un xoc amb conseqüències desastroses per a nosaltres és d'un de cada tres-cents mil (pot ser una mica major, o en el cas més positiu d'un milió). Dit d'una altra manera, la probabilitat de col·lisió en el temps mitjà de vida d'una persona és de sis mil.

Aquestes dades es refereixen a la totalitat de la Terra, però si ocorregués una catàstrofe d'aquest tipus, tots seríem afectats, independentment que moríssim o no per col·lisió. Per això, la probabilitat que una sola persona participi en aquesta mena de catàstrofes és és superior a l'esperada. Per exemple, és aproximadament el mateix que la mort per electrocució o diverses vegades major que la mort per accident aeri. Per tant, encara que sembli mentida, no són números de rebuig de qualsevol manera.

Aquests càlculs, realitzats pel Jet Propulsion Laboratory, van ser el primer pas del “Project Spacewatch” que la NASA va proposar posar en marxa arran del citat symposium. L'objectiu era construir radars i telescopis òptics capaços de trobar asteroides i cometes que amenacessin a la Terra. El segon pas seria dissenyar el sistema de resposta. Davant la possible col·lisió caldria enviar una missió espacial que hauria de trobar-se amb el cos per a desviar a l'astre pel recorregut de xoc (pot ser que exploti la bomba en el flanc).

Si bé el problema no ha de ser considerat com d'extrema urgència, s'ha d'analitzar sense dilacions excessives. En primer lloc, caldria donar un nou impuls a Project Spacewatch. Desenvolupament de sistemes de detecció de possibles intèrprets en un primer moment i posterior clarificació del mètode més adequat per a evitar l'agressió.

Segons els científics citats, si considerem interessant contractar assegurances contra incendis en la llar o jugar loteria, és absolutament lògic invertir a fer front als atacs que ens puguin venir del cel.