Bolígraf

1997/04/01 Irureta Azkune, Onintza Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Patenteak/Asmakizunak

Molts dels aparells que manegem semblen molt simples i fàcils d'imaginar. No obstant això, la invenció de l'eina, avui dia comuna, ha requerit molta suor i cansament a molts investigadors incansables.

En 1888 un adober de cuir, John Laud, va patentar una espècie de bolígraf a punta de tinta, sobretot per a escriure sobre cuir. Es va patentar però mai es va posar a la venda. Aquell bolígraf sovint es posava a degotar la tinta, i en altres ocasions, la tinta no es podia extreure.

Molts inventors van intentar fer alguna cosa semblança al bolígraf, però tots van tenir problemes similars. Durant l'elaboració del bolígraf útil es van fabricar un total de 350 bolígrafs diferents, encara que no es va inventar per a usar-lo còmodament. Cinquanta anys després de l'intent de John Laud, dos germans hongaresos van abordar el dur treball de fer bolígraf. Ladislas Biro, un dels seus germans, era editor d'un periòdic i estava fart d'utilitzar sempre la ploma. La ploma havia de ser tintada constantment i tenir especial cura a no embrutar el paper amb taques de tinta. El seu germà Georg era químic i entre tots dos van decidir acabar amb el maldecap de la ploma.

Trobada d'enhorabona

Per a 1938 tots dos germans havien preparat el bolígraf. Per a celebrar l'èxit obtingut, els dos germans van gaudir d'unes vacances. El benvolgut bolígraf va ser mostrat pels germans a un ancià que passava per la platja. Aquest home va ser president de l'Argentina, Augustine Justo. El president va convidar als dos inventors a construir una fàbrica de bolígrafs a l'Argentina. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial a Europa, els Viros van fugir a l'Argentina. En 1943 es van obtenir diverses subvencions i es va començar a fabricar bolígrafs. Els primers bolígrafs eren bastant incòmodes; per a treure bé la tinta i escriure correctament s'havia d'agafar el bolígraf directament a la mà.

Amb el temps també van fer un bolígraf millor. La boleta del bolígraf en la punta feia d'esponja. Des del tub arribava a la boleta una quantitat justa de tinta, de manera que tintava correctament el paper sense deixar taques. A més, ja no era necessari tenir correctament el bolígraf per a escriure. El bolígraf dels germans hongaresos va ser un èxit a Gran Bretanya. L'Exèrcit de l'Aire britànic, sobretot, va valorar molt aquest bolígraf. El personal de l'exèrcit necessitava un bolígraf que no anava a abocar tinta a altes altituds, a baixa pressió, i per descomptat, l'últim invent els va venir molt bé. A més, els germans hongaresos van valorar molt la compra de bolígrafs per l'Exèrcit. En temps de pau es van adonar d'això, les vendes van disminuir i els bolígrafs van començar a acumular-se a les botigues.

Igual que van tenir la sort d'exhibir el bolígraf al president argentí, en aquesta època l'empresari Milton Reynols va veure els bolígrafs Biro en els magatzems de les botigues argentines. El venedor de Chicago va agafar els bolígrafs i els va portar als Estats Units. Era l'any 1945, va acabar la Segona Guerra Mundial i els bolígrafs Biro van tornar a fracassar. Les taques de tinta no podien ser evitades i, com ocorria abans, moltes vegades la tinta no es podia extreure.

Bolígraf Paper Mat

Diuen que avui dia l'ordinador és imprescindible: en el taller, en l'oficina, a l'escola… la pantalla regna, però en les tasques més modernes mai mancada el bolígraf.

A pesar que els germans hongaresos no van aconseguir l'èxit del bolígraf, el químic Fran Seech va abordar aquest treball. Després de quedar-se sense treball, va realitzar proves a la seva casa. En 1949 el químic es va trobar amb el comerciant Patrick Frawley. A aquest últim li va encantar el treball del químic i va decidir comercialitzar un nou tipus de bolígraf casolà. Aquest bolígraf no deixava taques de tinta. El bolígraf es va dir “Paper Mat” i durant anys es van vendre centenars de milions d'exemplars.

Per l'èxit del comerciant Frawley se li va ocórrer un nou disseny de bolígraf. Amb l'ajuda del microscopi va passar dos anys analitzant els dissenys de bolígraf existents en el mercat.

En 1952 llança el “Bic” que nosaltres coneixem. El bolígraf era transparent, escrivia fi i no li queia més negra de la necessària. Tot això va ser important, per descomptat, però es deu a una altra cosa, la rasqueta d'aquests bolígrafs, el seu preu barat.

Avui dia a les botigues hi ha molts tipus de bolígrafs, però encara es veuen “Bic”. No són capdavanters en qualitat, d'acord, però sí que realitzen el seu servei. En els centres de treball, en les oficines i, com no podia ser d'una altra manera, els alumnes amb una butxaca lleugera tenen a la seva disposició “Bic” vermells, verds, blaus i negres.