Nanotecnologia i risc: exemple de la Unió Europea

2012/04/01 Rodríguez, Hannot - Consortium for Science, Policy & Outcomes (Arizona State University), eta Sánchez-Mazas Katedra Iturria: Elhuyar aldizkaria

• Nanoteknologia

Les innovacions en tecnologia científica són una de les claus de l'economia. Són imprescindibles per a ser competitius i crear llocs de treball. En el camí cap a la innovació, tant el sector privat com el públic atribueixen una importància cabdal a la nanotecnologia.

Però què és la nanotecnologia? En poques paraules, ciència i tecnologia a nivell atòmic i molecular (per simplificar, no separo la nanociència de la nanotecnologia, i utilitzo una "nanotecnologia" que abasti totes dues). És a dir, una activitat que s'ocupa del que es pot conèixer i manipular en aquests nivells molt reduïts. Un nanòmetre és el milionari d'un metre. En general, la nanotecnologia treballa en una àrea compresa entre 1 nanòmetre i 100 nanòmetres.

La nanotecnologia no és, per tant, un dispositiu específic, sinó una nova manera de conèixer i transformar el món, actuant sobre la nanoescala. Per això, la nanotecnologia és un camp de recerca que obre moltes noves vies, "revolucionari", que afectaria profundament a tots els sectors industrials de base tecnològica (medicina, energia, tecnologies de la informació, etc.). D'aquí la importància econòmica de la nanotecnologia, ja que un únic descobriment pot ser aplicat en molts sectors. En aquest context, els analistes de mercat anuncien per a 2015 un mercat de fins a 750.000 milions d'euros i 2 bilions d'euros i 10 milions de llocs de treball relacionats amb la nanotecnologia.

Però la nanotecnologia té una altra cara menys tendra: el seu potencial per a generar nous riscos ambientals i sanitaris. La manipulació de materials a nivell atòmic i molecular produeix una transformació i millora en el comportament d'aquests materials (en termes de conductivitat, lleugeresa, resistència, etc.), però al seu torn, aquesta manipulació pot generar riscos associats a les propietats físic-estructurals que només es produeixen en aquests nivells molt reduïts. Això significa que el comportament d'un nanomaterial en termes de seguretat no pot extrapolar-se del comportament d'un material de major grandària amb el mateix component químic.

De fet, els nanomaterials tenen una major facilitat per a introduir-se tant en el cos humà com en altres organismes vius, així com per a travessar òrgans, teixits i cèl·lules en comparació amb partícules menys petites. En aquest sentit, per exemple, un estudi de grup dirigit per Ken Donaldson, de la Universitat d'Edimburg, va posar de manifest que els nanotubos de carboni amb forma d'agulla tenen una influència anàloga a l'asbest amb el ratolí laboratorio1. A més de la mobilitat i les formes, la major superfície relativa al volum dels nanomaterials determina la perillositat dels nanomaterials. Això els confereix una major capacitat catalitzadora, però també una reactivitat química més agressiva i, per tant, una major toxicitat.

La grandària és per tant important i juntament amb el component químic condiciona la perillositat dels materials. Malgrat aquestes peculiaritats, ja s'han llançat al llarg del món més de 1.300 productes de consum basats en la nanotecnologia (inclosa Europa) 2, sense aplicar una normativa específica sobre nanotecnologia que garanteixi la seguretat d'aquests productes. En aquest sentit, el poder executiu de la Unió Europea, la Comissió Europea, va concloure que el marc regulador previ al desenvolupament de la nanotecnologia --i per tant, sense tenir en compte específicament la nanotecnologia - era adequat per a regular "els potencials riscos per a la salut, el treball i el medi ambient dels nanomaterials". Això ho va recollir en l'informe Regulatory Aspects of Nanomaterials de 2008.

No obstant això, una altra institució de la Unió Europea, el Parlament Europeu, va aprovar a l'abril de 2009 una resolució molt crítica amb aquesta principal conclusió de l'informe de la Comissió. En aquesta resolució, a més, el Parlament Europeu va instar a la Comissió a revisar la normativa vigent per a abril de 2011 amb la finalitat que, una vegada més, matisés la idoneïtat de la normativa per a abordar els riscos de la nanotecnologia (estudi encara no publicat).

Mentrestant, i gràcies a l'impuls legislatiu del Parlament Europeu, en els últims anys s'han aprovat, per primera vegada en el món, reglaments que incorporen mesures específiques de seguretat aplicades a la nanotecnologia a la Unió Europea (sempre que es consideri almenys als governs nacionals). El més significatiu d'ells --si tenim en compte l'especialització i varietat de les regulacions- és el Reglament 1223/2009 sobre productes cosmètics aprovat al novembre de 2009 (entrarà en vigor al juliol de 2013). En aquest reglament, per exemple, s'exigeix una avaluació científica especial dels riscos dels nanomaterials, s'obliga a l'etiquetatge de tots els productes cosmètics que continguin nanomaterials com a ingredients, o s'imposa a la Comissió Europea, sis mesos abans de la seva comercialització, l'obligació de transmetre informació sobre la seguretat del producte a qui tingui previst vendre en el mercat de la Unió Europea un producte cosmètic compost per nanomaterials.

Per tant, Europa ha obert el camí a la regulació específica de la seguretat de la nanotecnologia. A la Unió Europea, el Parlament Europeu, triat per la ciutadania, ha assumit aquesta tasca com la institució que millor representa els interessos dels consumidors i del medi ambient més enllà dels interessos empresarials. En definitiva, com ha posat de manifest el fracàs de l'agricultura transgènica a Europa, la societat vol un desenvolupament tecno-industrial responsable que tingui en compte i tingui en compte la seguretat.

1 Poland, C.A. et al. : "Carbon nanotubes introduced into the abdominal cavity of mice xou asbestos-like pathogenicity in a pilot study", en Nature Nanotechnology 3, (2008), 423-428.

2 Inventari de nanoproductos en www.nanotechproject.org/inventories/consumer.