Qui és més absurd?
2006/11/08 Carton Virto, Eider - Elhuyar Zientzia
Ha fet la proposta molt de debò. Segons ell, és possible que entre el Sol i la Terra es col·loquin petits discos, tan lleugers com les plomes. El disc es compon de materials transparents que refractaran la llum del sol i seran capaços de desviar el 2% de la radiació que emet el Sol a la Terra. Segons els càlculs d'Ángel, això compensaria l'escalfament provocat per la duplicació del nivell de CO 2 en l'atmosfera. Absurd?
La majoria de nosaltres respondríem que sí. Ángel, no obstant això, ho ha calculat tot amb bastant precisió. Quants discos són necessaris, com, com es projectaran i col·locaran en el lloc, quina tecnologia s'utilitzarà, quant temps i quants diners serà necessari per a poder fer-ho. La idea la va presentar el mes d'abril passat en l'Acadèmia de les Ciències dels Estats Units i al juliol va guanyar una bossa de diners de l'Institut de Conceptes Avançats de la NASA per a avançar en la recerca. Ara ha publicat els detalls del projecte.
No és la primera intenció de col·locar una barrera entre el Sol i la Terra. En 1989 es va proposar un escut de 2.000 quilòmetres de diàmetre. Per a això, el primer que havíem de fer era colonitzar la Lluna, ja que allí calia construir-la i tirar-la de l'amagatall.
Una altra idea antiga és enriquir l'atmosfera amb sofre per a imitar el fenomen observat amb les erupcions volcàniques. De fet, el sofre de l'estratosfera reflecteix els raigs del sol, amb el que la Terra es refreda. La idea és antiga i mai s'ha pres de debò, però el passat estiu la va recuperar el premi Nobel de Paul Crutz. El Premi Nobel de Química de Crucis ha estat rebut per les seves recerques sobre l'ozó i, segons ell, ha reprès aquesta idea per la falta d'iniciatives internacionals per a reduir els gasos d'efecte d'hivernacle.
Però malgrat rebre el suport d'un recompensat Nobel, aquests projectes de geoingeniería tenen poc seguidor i credibilitat en l'actualitat. Des de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada dels 70, els Estats Units i la Unió Soviètica van invertir molts diners en projectes de control i manipulació del clima (el veien com una arma de guerra), però des de llavors estan totalment desorientats. A més, independentment que sigui possible o no fer-ho, els projectes de geoingeniería no són políticament correctes; l'esperança de solucions tecnològiques sofisticades pot fer que la societat es calmi, però sobretot les que són escèptiques del canvi climàtic les utilitzen sovint.
Precisament amb aquesta reflexió comença l'article sobre el tema escrit per l'investigador de la NASA Gavin Schmidt en el blog RealClimate, que fa temps s'ha convertit en un espai de referència sobre canvi climàtic. No veu futur a la proposta de Crutzen, i se serveix d'una analogia que desenvoluparé maliciosament una mica més per a explicar les causes.
Schmidt compara el clima amb un vaixell en alta mar. En la comparació s'indica que el risc de bolcada del vaixell és finit en condicions normals, però augmenta si un dels passatgers es posa dempeus i el vaixell comença a moure's bruscament. En aquesta situació, un altre passatger de l'embarcació proposa una solució al risc: neutralitzar mitjançant un sistema basat en la dinàmica caòtica el moviment del passatger en peus i el produït per les ones. Però per a això es necessita un munt de sensors i una enorme capacitat de computació, i a més no pot assegurar l'estabilitat total de l'envàs, i fins i tot, al no haver-se provat mai el sistema, és possible que la situació empitjori. Schmidt conclou l'article amb una pregunta: seguirem amb aquesta estratègia de lluita contra el canvi climàtic? O asseurem al passatger que va dempeus?
Que se senti, clar. Sens dubte. Ángel i Crutzen també han dit el mateix. I jo també. I gairebé tots. La veritat és que tots els que estan dempeus en la nau del clima estan embolicats a Nairobi, i parlen per enèsima vegada d'asseure's, i algun no admet que estigui dempeus.
Publicat en el diari Berria.