Niló, precursor de fibres sintètiques
2006/02/01 Belaustegi Irazabal, Ainara - Elhuyar Zientziaren Komunikazioa Iturria: Elhuyar aldizkaria
En 1928, el químic Wallace Hume Carothers va començar a treballar per a l'empresa estatunidenca Du Pont. En concret, a partir de la recerca de diversos polímers naturals --cel·lulosa, seda i cautxú-, es pretenia obtenir materials sintètics similars a aquests.
L'equip de Carothers aviat va aconseguir una poliamida sintètica d'estructura similar a la seda. No obstant això, va ser descartada, ja que, malgrat la seva similitud estructural, no presentava les característiques de la seda --la seva resistència i flexibilitat -. Els investigadors van continuar amb la recerca dels polièsters, ja que podien manipular-se més fàcilment que les poliamides.
Mentre treballaven amb un d'ells, Julián Hill, un company de Carothers, va fer un descobriment que tindria una importància fonamental en la recerca. Hilli se li va ocórrer posar una petita bola de polièster en l'extrem d'una vareta i començar a tirar d'ella, i a mesura que el polièster s'estira, va descobrir que es formava un fil sedós.
Diuen que aprofitant una tarda que va marxar a la ciutat de Carothers, se'ls va ocórrer als investigadors provar fins a on podia provar-ho. Hill i els seus companys van col·locar una boleta de polièster en l'extrem de la vareta i van començar a tirar d'ella. Llavors es van adonar que com més estiratge es feia més fort. Es va descobrir el tibat en fred, procés mitjançant el qual es reorienten les molècules del polímer i s'enforteix el polímer.
6,6 poliamida, la millor fibra
El punt de fusió dels polièsters era massa baix per a ser utilitzat en la indústria tèxtil, per la qual cosa es va pensar a aplicar l'estiratge en fred a les poliamides inicialment descartades.
Les poliamides són polímers que presenten unions tipus amida (CONH), obtenint-se diferents tipus de poliamida en funció dels monòmers utilitzats en la seva elaboració --unitats bàsiques. Això és el que li va tocar a un dels investigadors en 1935, fer diferents tipus de poliamida.
En total va preparar prop de 80 poliamides, però de totes elles, el polímer que va elaborar el 28 de febrer va ser posteriorment comercialitzat, concretament 6,6 poliamides. El propi Carothers preferia comercialitzar una altra poliamida ja fabricada, la poliamida 5,10, un material millor i interessant que la poliamida 6,6. El preu de la poliamida 6,6 era inferior, per la qual cosa Du Pont va decidir comercialitzar-la.
Aquesta poliamida, coneguda posteriorment com 6,6 niló, es va fer reaccionant dos monòmers extrets del benzè, per reacció de l'àcid adípic i de l'hexametilendiamina. Quant a la forma de designació de les poliamides, es van basar en la quantitat de carboni dels monòmers; en el cas del niló 6,6 tant l'àcid adípic com l'hexametilendiamina contenen sis carbonis.
Èxit de Niló
El niló va ser comercialitzat per Du Pont en 1938. Al principi es va utilitzar per a fer les truges dels raspalls de dents, però sens dubte el major èxit el van tenir els mitjons de nilons. Es van vendre per primera vegada a Nova York el 15 de maig de 1940 i en cinc hores es van vendre uns 4 milions de parells de mitjons.
No obstant això, com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, es va descartar la producció de mitjons de nilons; l'exèrcit japonès va impedir la importació de la seda que es portava des de lluny orient, per la qual cosa tota la producció de niló es va dirigir a la guerra per a fabricar paracaigudes, sacs de dormir, carpes i cordes de vaixells entre altres. Els resultats van ser molt bons amb el niló. En 1945, al final de la guerra, el niló es va utilitzar de nou per a fer mitjons i va anar llavors quan van arribar a Europa els famosos mitjons.
Des de llavors la indústria del niló ha recorregut un llarg recorregut. Encara que en el mercat existeixen diversos tipus de nilons, els més utilitzats són 6,6 nilons i 6 nilons. Ambdues són molt importants en la indústria tèxtil, però també tenen altres usos, com la indústria dels materials pesquers, les vares i els raspalls dentals. El niló, encara que sintètic, és un senyal de supervivència.
